L'estratègia de l'estruç
 (en castellano)
La reunió que van mantenir Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy va servir per a des bloquejar una sèrie d'assumptes enquistats des de fa ja anys, però no per a clarificar la postura del President del Govern sobre la rotunda crisi que afecta al país. Així com es diu de l'estruç que amaga el seu cap sota terra per a ignorar els problemes (encara que en realitat ho faci per a alimentar-se), ZP s'ha enrocat en una posició sense sortida aparent. Ni tan sols les contundents dades macroeconòmics dels últims dies o les xifres de l'atur, ja sense fre, són motius per convèncer-li que aquí passen coses greus. És factible creure que el president d'una de les nacions més importants del món no té ni idea del que està succeint?
L'estratègia socialista, en aquests últims temps, consisteix a camuflar la realitat. El President disposa d'una sèrie de personatges que aguanten l’impacta dels esdeveniments mentre aquell roman pràcticament net davant l'opinió pública. Així, mentre ZP defensa una postura sempre amb un somriure optimista, els seus escuders van matisant les seves declaracions. Com mostra les declaracions de la titular del Ministeri d'Educació, Mercedes Cabrera: mentre Zapatero declara que no pensa retallar les ajudes socials, la ministra reconeix que la crisi pot influir en l'engegada d'aquest dret. Aquesta tàctica és especialment perversa, doncs pressuposa uns mínims d'intel·ligència molt baixos als espanyols. Però la veritat és que funciona. Només així es pot explicar la falta de lideratge davant la crisi.
Zapatero no pot reconèixer obertament, tot d'una, que Espanya està immersa en quelcom més que una desacceleració (o qualsevol altre eufemisme dels quals han estat emprant el president i els seus correligionaris); de fer-ho, reconeixeria implícitament que va mentir al país en la campanya electoral o, pitjor encara, que tant ell com el seu ministre d'economia i vicepresident del govern són uns incompetents que no van saber llegir els indicadors econòmics. La realitat pot estar prop d'aquest plantejament o d'un altre encara pitjor: saben perfectament el que passa però no poden o no volen fer res. La teoria de l'optimisme en economia té un recorregut molt curt, doncs els diners són covards. L'última emissió de Deute de l'Estat ha estat un desengany. Les entitats revisen a la baixa les previsions econòmiques per al nostre país, però milloren les de la zona euro. Quina diferència hi ha entre la resta d'Europa i Espanya?: Zapatero.
La millor manera d'enfrontar una crisi és amb determinació i una molt bona comunicació, transmetent a la ciutadania la realitat dels fets però també l'esperança que el seu govern està fent les coses bé, a fi de generar confiança. Però Zapatero ha optat per una estratègia suïcida: la inacció. Els ciutadans perceben els problemes però veuen com qui ha de resoldre'ls s'inhibeix, el que genera major desconfiança en una possible solució, agreujant la qüestió. Les enquestes de diferents mitjans coincideixen a assenyalar que l'economia és ja per als espanyols la principal causa de preocupació, per sobre del terrorisme i la immigració. Ja causa enrogiment escoltar les declaracions de Solbes, absolutament descol·locat: diu ara que la hipòtesi del Govern no és la recessió. Algú hauria de recordar-li que fa uns pocs mesos, en cert debat que alguna televisió hauria de tronar a emetre, la hipòtesi de treball era un país en una disposició envejable per a capejar una “lleugera desacceleració”; un país, dit sigui de passada, que ha entrat en dèficit gràcies a una gestió econòmica nefasta. La culpa, no obstant això i sempre segons els socialistes, sempre és del mercat internacional, el preu del cru o el Euríbor. I tot seguit passa a rebaixar –una vegada més- la previsió de creixement per a la resta d'aquest any i el següent. Sr. Solbes, sembla que les finances, quan les arques no estan plenes, no són la seva especialitat; buidar-les, per descomptat, és l'especialitat d’en Zapatero.
Es miri com es miri, tant Zapatero com Solbes són o uns bojos, o uns mentiders o uns incompetents, o, potser, una suma de tot això. El problema és que al final qui pagarà el plats trencats en les seves carns són els ciutadans espanyols, tant aquells l'únic pecat dels quals va ser votar al PSOE en les passades eleccions, com els que vam saber veure en el seu moment que darrera del somriure del President només hi ha buit.
Altres articles d'opinió:
HISTORIAL:
|
